Sopa de carapabolla amb empanadarres. I és que a Lo Tall, no només sabem cuinar receptes. També sabem inventar-les. I si un plat no té nom, doncs l’hi posem com és el cas. Els nostres amics i socis Ignasi, Lluís i Rubén van fer aquesta vegada els hornors de farcir la nostra taula d’excelències culinàries. El primer, amb el seu nom ho diu tot. Suau i contundent a l’hora, aquesta crema de carabassa i ceba, flanquejada per unes empanadilles de botifarra, poma i pinyons, va esdevenir un teloner de luxe per donar pas a l’estrella de la nit, lo conill amb camagrocs i rossinyols. Amb aquest plat, alguns van sentir-se al bosc humit de la tardor, amb aquells colors … prova de que hi havia altres bolets apart de camagrocs i rossinyols en aquest plat.

I de postre … pastís de formatge i xocolata blanca amb melmelada de tomata. Un encertat contrast de sabors. Suau i deliciós, tot plegat.

Y como siempre, nuestros amigos los galos, acabaron un viernes más, alrededor de una gran mesa, haciéndose compañía y hablando de muchas cosas. En esta ocasión se habló de aldeas vecinas y de fontanería.

th

Un any més i gràcies a que les nostres costes son properes a les rutes migratòries de les tonyines i a la falta de profesionalitat d’algun patró de vaixell japonés que no va estar a l’alçada de les circumstàncies, a la nostra Associació hem pogut gaudir de les excelències de la carn d’aquest magnífic peix. I és que varem fer conserva, 80 kgs. noi, que es diuen aviat.

I com no podía ser d’una altra manera, la jornada es va iniciar amb una de les nostres tertúlies, com sempre, carregades de controversia: és tonyina o bonítol?

Gràcies al treball en equip i el nostre esperit entusiasta de fer plegats, ens en varem sortir prou bé. Dinaret en familia i botifarra inclosa, la jornada va acabar com sempre acaben aquestes coses, amb tertúlia carregada de controversia: Havia d’haver-se fet l’harakiri el patró japonés del vaixell que va deixar escapar la nostra tonyina?

Una més de les mil i una nits que ens anem reunint i ens reunirem els quaranta lladres a la nostra cova. Aquesta vegada erem menys dels habituals, però amb aquestes onades de calors saharianes , temporada de vacances, etc, etc, … quasi queda explicat. Sí que hi era Jafar (el de la perilla), l’etern enemic d’Aladino (el del mig), aliat com sempre amb el geni de la lámpara (se li veu a la cara que és un geni). I com passa al conte, no es van deixar ni la lámpara mágica. Si coi, aquella que frotes i et surt el geni i et concedeix tres desitjos. Doncs aquella, encara que aquesta vegada una mica més allargada i molt moderna (ara funciona amb gas), però brillant com l’argent. I l’Aladino la va frotar i frotar fins quasi desgastar la seva lluentor, i finalment va sortir el geni i figura i li va concedir tres desitjos. L’Aladino, què és una mica ladino, li va dir que en un altre moment li hagués demanat sexe, drogues i rock and roll (no necessàriament per aquest ordre perquè l’Aladino ja està una mica gran), però que com aquella nit tenia convidats a uns quants dels lladres de la banda, li anava millor que com a primer desig li preparés el sopar, el segon desig seria sexe, i el tercer una tablet (la droga del moment). Lo de rock and roll ja ho portava bé darrerament. El geni, com a bon català i bon administrador, va dir que cada plat un desig. Així que li faria un sopar complert i que el sexe li demanés al Ratoncito Pérez i la tablet als Reis. El primer desig va ser un plat de musclos a la Normanda, amb una salseta de betxamel amb ametlles que tots varem acabar menjant amb cullera. El segon va ser un bacallà confitat amb tres textures de samfaina. Per cert, que una de les textures la varen haver de fer amb la lampareta mágica donada la seva complexitat perquè el geni no sabia com fer-la si no era aixina. I el tercer i darrer desig varen ser unesa peres de Lleida confitades i banyades amb reducció de vinagre de Xerés, un postre sorprenent i alhora agossarat que va donar que parlar durant una bona estona. Al cap i a la fí, una gran vetllada, una bona companyia i una gran tertúlia.

Igualet, igualet que Gary Cooper fent de sheriff a “Sólo ante el peligro” (High Noon, Fred Zinnemann, 1952). Així estaba el nostre amic i company (sempre per aquest ordre) Jose Pocino davant dels fogons. I és que els seus tres algutzils el van deixar com a la peli. Ell sol es va enfrontar a la perillosa banda dels Tallton, que per uns motius o per uns altres, si passes una estoneta amb ells, tots tenen recompensa.

Només li van caler tres bales. La primera, Duo de calamars farcits muntanya i terra (un de botifarra negra i l’altre de camagrocs). La segona, magret d’ànec amb poma caramelitzada al xerès i coulis de fruits del bosc. I la tercera, brownie amb gelat de mojito. Piñau, piñau, piñau, … Lo nostre sheriff de Lleida City, ciutat ginley, de l’oest de Catalunya, va deixar el saloon net de “bandidos y malhechores”.

Faltava la Grace Kelly, molt guapa ella (encara que jo sóc més de la Jane de Tarzán), però com no sé que passa que en aquesta banda tots som homes … Deu ser per l’olor a cavall i la pols de les botes.

Bueeeno, ja estem també recuperats del susto que ens va donar lo pistoler més ràpid, lo Jordi Murgó. Es pensa que encara pot assaltar trens i diligències, i clar, passa el que passa. Va pistoler, que la vida son quatre dies i nosaltres només en portem dos i mig, amb el compte de la padrina. Cuida’t i molta salut.

                Cuando nuestro amigo y compañero Panta se calza el delantal blanco de cocinero todo a su alrededor se transforma. La cocina se torna laboratorio, las sartenes tubos de ensayo, los fogones mecheros Bunsen,  aparecen matraces y probetas por doquier y a nosotros, sus amigos e invitados, nos salen bigotes y patas de conejillos de indias, ansiosos de que experimente con nosotros, que nos de a probar sus fórmulas magistrales. Estamos entregados. Haz con nosotros lo que quieras, científico loco. Y él, inmerso en su papel de sabio inventor no deja de decantar, cristalizar, sedimentar, centrifugar, ionizar, filtrar, evaporar, esferificar, coagular, flocular, … en definitiva hacer de la encimera el altar de la cocina del átomo y la molécula.

                El resultado de todo esa orgía físico-química es una mesa servida con platos atrevidos e innovadores. No sería de extrañar que sus nombres contuvieran hidróxidos y peróxidos pero al final no es así. Él nos lo explica con simpatía y temple, como si aquí no hubiera pasado nada. No le cuesta decir “coca homenaje a l’horta de Lleida con aceite de arbequina esferificado”, o “salmón con cerezas y huevas en lecho de ajo negro”, o “colajet deconstruido”.  No le cuesta porque él domina la técnica, es el puto amo de la cocina molecular. Y nosotros, después de escucharlo atónitos, miramos nuestro plato y probamos, … y probamos, … y probamos, … y probamos …

                Totes aquestes receptes i moltes més  ja es poden consultar una miqueta més abaix, on diu “eines pels socis”. Si cliqueu a “Receptari dels sopars de socis” s’obrirà una altra plana on s’hi aniran penjant. El cercador funciona. Que les disfruteu.

A cavall entre la modernitat i la tradició. En aquest sopar hi va haver una mica de les dues. Els nostres amics i companys Rafa, Jordi i Toni varen saber fusionar ambdues qualitats perfectament, de tal manera que la transsició entre plats no es feia estranya tot i que cadascun d’ells defensava poderosament la seva modernitat o tradició en cada cas. Així, de primer, els raviolis fets amb pasta wanton i farcits de verduretes i camagrocs amb cruixent d’alga nori i de segon, la tonyina marinada acompanyada de quicos i guacamole, ens varen recordar que estem al segle XXI i que quasi tot es pot fer ja per internet excepte menjar i poques coses més. D’altra banda, el pollastre amb gambes i les postres de tota la vida (Torrades de Santa Teresa dos sabors, llet fregida i tocinito de cielo) ens varen recordar que sense tradició, la modernitat no tindria sentit i per això necessitem de les dues per tirar endavant sense perdre mai de vista d’on venim. Felicitem també al nostre amic i company Ignasi que ens va deixar probar la seva ratafía (la ratafía de l’Ignasi com la coneixem nosaltres) i li dono les gràcies també perquè gràcies a ella he pogut fer aquestes reflexions.

“Donde hay patrón no manda marinero”. I és que aquesta vegada, els nostres companys Dani, Jordi, Víctor i Nacho varen saber traslladar-nos, amb  els aromes i sabors dels seus plats, a una autèntica tasca del port de qualsevol poblet del Mediterrani. D’aquells que pràcticament no en queden, soterrats davall de blocs d’apartaments, hotels i centres comercials. Ben entrada la nit i ja a les postrimeries del segon plat tot just abans de les postres, quasibé es podía sentir la frescor de la brisa del mar i sentir les sirenes dels vaixells que tornen a port, desprès d’una dura i segurament poc productiva jornada. Lo capità Dani ens va captivar amb el seu primer plat: un “menage a trois” de boquerons en tèmpura, calamars a la romana i boquerons marinats. Per llepar-se els dits. Lo “segundo de a bordo” Víctor i lo “sobrecargo” Nacho ens varen sorprendre amb un lluç al forn guarnit amb arros salvatge i regat amb un oli d’allets tendres, panses, pinyons i vinagre de Módena. Ja no quedaven dits per llepar. I així varem arribar a les postres, on lo grumet Jordi ens va convencer a uns quants (als que no ens agraden les lioneses), que les que feia la seva mare i que ara fa ell, sí son bones. Ara, no ens agraden les lioneses excepte les de la mare del Jordi. Només queda donar la benvinguda als nostres dos nous socis: Jordi Sorolla (el de les lioneses famoses) i Xavi Loscos. Bé, a aquest ja li haviem donat, però com és tant majo, li varem donar ahir també.

IMG_2892

La Lorena Metaute i l’Alba Pifarré de Diari Segre van venir a coneixer-nos. Va ser una curta parada al seu recorregut per les diferents societats gastronòmiques de les nostres contrades. Gràcies i felicitats pel vostre article del dominical del Diari Segre d’avui diumenge, 1 de març.

Ja hem fet 19 anys, i per cel.lebrar el nostre aniversari ho varem fer de la millor manera que es pot festejar un “cumple”, en família i amb amics. Si la bona companyia va ser lo millor de la vetllada, el lloc no va desmerèixer. L’entorn del Mirador dels Camps Elisis de nit és màgic, amb la Seu Vella il.luminada al fons, el Segre silenciós e inesgotable i el fred, el nostre fred de la plana. Amb tantes sensacions i les emocions a flor de pell, se’ns va oblidar fer la foto de família, però hi varem ser. Els que hi vam anar varem ser benvinguts i els que no varen poder assistir, van ser enyorats de la resta. Snif, snif, … el que escriu s’emociona …

Lo nostro estimat amic i president (per aquest ordre), l’Albert, ens va dirigir unes parauletes de benvinguda i agraïment i acte seguit va començar el sopar, el anar i venir d’entrants, primers, segons, … L’algaravía de coberts i gots, … Comensals, cambrers, … Fumadors, no fumadors, exfumadors, … Vaja, FIESTORRO, FIESTORRO.

Una vegada la gana i la set varen ser satisfetes amb excreix (con creces), el “comando festivalero” format pels nostres amics Iolanda, Dani i Quim, ens varen fer passar una bona estona de riure i xerinola. Ens van sorprendre amb una ingeniosa paròdia del famós concurs “Passalabarra” (altrament dit “Saltalabarra”, “Fotliamblaporra” o “Veteacascala”). Hi va haver tres grups concursant, no van faltar ni els roscos, i tampoc la rivalitat i la polémica. Que si la eñe por aquí, que si la eñe por allá, l’únic equip que va acabar amb claredat va ser precissament el que no va acabar. Dels altres dos equips només agraïr el “señorío” de l’equip justament  guanyador, al cedir el primer lloc als seus contrincants, afavorint així l’exempleritat deguda a tots els assistents. Veieu a les fotografíes inserides una mostra gràfica de l’aconteixement, i la gran alegría que es varen portar els guanyadors.

D’altrabanda, el nostre ja citat anteriorment amic i soci (per aquest ordre), Quim, va fer palesa una vegada més la seva gran capacitat de desdoblament, convertint-se en aquesta ocasió en Conde Boira, que acompanyat dels seus habituals músics, germans Labella and company i de la seva filla Carme, van fer ballar tota l’audiència a ritme de garrotín i rock and roll fins ben entrada la nit.

De tot plegat, una petita reflexió. Qualsevol excusa és bona per passar una bona estona amb la família i els amics, i si per per això cal fer del 19 un número rodó, doncs lo fem i punto.

Natxo Bausita, aprenent de periodista.

La malèfica Cruel.la De Llopis i els seus dos fills, Lady Cruel.leta i Jason “mataperros”, han decidit renovar el seu vestuari d’hivern i per això han sortit de cacera pels carrers de Lleida. Sí, sí, heu sentit bé: de cacera. Perquè a aquesta malvada familia només els hi agraden els abrics de pell, i no de qualsevol pell. Només la comoditat, suavitat i alhora l’escalfor de la pell dels Tàllmates, poden satisfer els sofisticats gustos dels De Llopis. Ajudats per l’empleat més barroer i sanguinari de la Canera Comarcal, en Charles Vernetti, comença una delirant persecució pels carrers de la capital de la Terraferma. Quan tenien acorralada a tota la patuleia de Tàllmates i estava a punt de produïrse una carnisseria, van aparèixer miraculosament uns altres herois de la nostra aventura, el cuiner “más aclamado por los niños y las niñas” i doctor en Cassola de Tros, don Rubén. La seva recepta més coneguda és la “Cassola de Grey”. No calen explicacions. I el seu ajudant i també doctor en moltes coses, però que ja desvetllarem en properes entregues, don Xavi Loscos. Tot va acabar en una gran disbauxa on no hi va faltar res ni ningú doncs també lo nostro Ajuntament va estar representat il.lustrement en aquesta festa.

Natxo Bautista, aprenent de periodista.