Estamos en 2016, año Cervantes. Todavía no habíamos entrado en el nuevo año cuando ya se escuchaban voces. Esas voces que, agazapadas en su cueva de ignorancia y  envidia, donde todo es conspiración e hipocondría malintencionada, salen de su indeseada hibernación para recordarnos que a nosotros Cervantes nos importa una mierda, no como a los ingleses Shakespeare. Ellos si aman su cultura y a sus genios. Nosotros no. No estamos a la altura. De un lugar del mundo de cuyo nombre no quiero acordarme … he aquí como algunos de nuestros hidalgos si respetan y aman nuestra cultura y a nuestros genios.

https://goo.gl/photos/o6PkQPk1czwebmL78

He aquí

Mirant la foto de la capçalera, i si no estigués publicada en aquesta web i si no tingués cap texte que l’acompanyés i si algú que no conegués ningú dels digitalment immortalitzats hagués d’endevinar qui som, tindria veritables problemes per encertar la resposta. Homes fets i drets, majoritàriament somrients, satisfets i orgullosos. De què? Estan de celebració, és clar. Podrien pertanyer a un partit polític que ha guanyat amb majoria absoluta, a una penya esportista que el seu equip ha guanyat una important competició, a un equip de veterans que ha guanyat l’equip de juniors del seu club, a un col.lectiu laboral que ha assolit les seves reivindicacions desprès de tenses negociacions amb la patronal, … Però aquí no hi ha trofeus ni medalles, ni conselleries ni escons, ni augments de sou ni 45 dies de vacances, … res tant tangible. És un homenatge al pas dels anys i de la vida. Que gràcies a uns quants que varen donar continent i contingut a una idea, que li varen dotar de forma administrativa, i que amb l’excusa d’una societat gastronòmica va construir-se un cau de convivència, tolerància i solidaritat. En definitiva, un cau d’amistat. A la foto no hi son tots, però això no és important. N’hi ha que no han pogut i també n’hi ha que, malauradament, no han pogut escollir. No cal mirar totes las cares. Només amb dos o tres, triades a l’atzar, tots hi son representats.

Disfressar-se és convertir-se per unes hores en un altre, interpretar un personatge diferent cada vegada, fer teatre, esdevinir algú diferent cada any que passa, encara que sigui com en el nostre cas, dins d’una colla. Aquest cop, infermeres i metges escoltaven una ambulància i un malalta encamillada que es queixava d’escalfors a la panxa. Una comparsa simpàtica i divertida. La rua és molt gratificant, tant en el moment de la desfilada com durant les setmanes anteriors on dissenyem, construïm, traslladem, custodiem, etc, etc, … la nostra “falla” particular. “Falla” que mai no crema però que sempre es transforma (primera llei de la termodinàmica). Tot va anar rodat una vegada més, malgrat del presses del nostre tractorista en acabar la jornada. Fins l’any vinent que anirem de …

Bon nadal a totes i tots. Els nostres amics i socis (sempre per aquest ordre) Joan, Andrés i Víctor, ens varen cuinar un menú típic d’aquestes dates. No diré el nom del plat aquesta vegada, perquè atenent a la saviesa del tradicionari popular, la meva autoritat queda sotmesa a la mera transcripció. (Hey, però només aquesta vegada, eh?).

– No li diguis cigró que no el tinguis al sarró.
– Amb una bona escudella per endavant la resta no ve d’un pam.
– A la sopa del convent tant ni mengen vint com cent.
– A qui no vol caldo, dues tasses.
– Al que no li agrada una escudella bona, no és home ni dona.
– Amb escudella i bon vi no et fassi por de morir.
– Escudella que vull massa tard, carabassa.
– Molta verdura i poca carn, escudella per matar de fam.
– Per un cigró no es perd l’escudella.
– La casa ben regida, al migdia escudella i al vespre amanida.
– Escudella que no has de menjar, deixa-la cremar.
– De la ma a la boca, se porta la sopa.
– El brou i el casament, en calent.
– El qui sopa sopa, es pensa que sopa i no sopa.
– Gallina vella fa bon caldo.
– Cuando la burra vuela bajo es que hace un frio del carajo.

Ho sento, no m’he pogut reprimir.

Un dels avantatges de viure a Lleida és el clima. No per tothom, és clar, però com el que subscriu ha fet d’aquest espai virtual el seu quadern de bitàcola dels tercers divendres de cada mes , és menester guarnir aquestes cròniques com es guarneixen les viandes  que les motiven. I és que encara que alguns s’empenyin en negar-ho, a Lleida tenim hivern, primavera, estiu i tardor. Més o menys intensos, però els tenim, i és això i només això, que fa que la nostra terra sigui fèrtil, hi hagi conreus i pastures, boscos i rius, … I aquesta riquesa natural es tradueix en riquesa gastronòmica. Varietats, variants, espècies, races, … tot plegat d’una complexitat encisadora.

Els nostres amics i socis Josep Ramon, Joan Miquel i Tomàs ens han demostrat aquest
divendres que gaudeixen d’aquesta complexitat i que son valents. Els plats, agosarats i
enginyosos que avui hem tastat, han respectat la llei no escrita de que a la taula no tot s’hi val, que les proporcions, mesures i combinacions son molt importants i que tot salt cap endavant fora dels límits tolerables de la norma, queda justificat si el resultat és del grat de la majoria. 

De primer Umami (fons de carbonara, spaguettis de tofona, vieira i foie) personalització magistral dels nostres socis. De segon, esturió amb guarniment de morro, orella i camagrocs , plat d’autor, en Joan Miquel. De postres, Filiberto, típic del Pallars, amb iogurt, gelat de nata i gerds. Molt bo, Tomàs.

Ara, tot just comença a fer fred i la boira ja fa uns dies que ha tornat a embolicar-nos. És hora d’àpats calents i fumejants, sempre en bona companyia. Ah, i aviat serem al Nadal, encara que molts s’empenyin que ja hi som.